“Vull ser Facebook. Vull dir-me WhatsApp o Instagram”

Em dic Sara i tinc onze anys. Tinc un super papa i una super mama que treballen moltíssim, encara que sempre són amb mi una estoneta els diumenges a la tarda.

És estrany, perquè durant els dies de cole, quan tornen de la feina, vénen acompanyats. És com si a casa fóssim cinc: el papa i el seu mòbil, la mama i el seu mòbil i jo. No entenc perquè a mi no em deixen sopar amb el meu ratolí Mickey a taula, si ell també és important per a mi. Bé, en realitat som més, perquè els Reis Mags ens van dur una tablet, una tele nova d’aquestes que en connecten a Internet i que tenen mil milions de canals, i un portàtil, perquè la mama deia que ens “feia falta”.

La veritat és que jo no hi entenc molt d’aquestes coses, només sé que a vegades m’agradaria ser el mòbil del papa o de la mama, perquè a ell li fan cas de seguida que fa un sorollet. Se l’enduen arreu i passen molt de temps amb ell, siguin on siguin. El papa, per exemple, el duu a la butxaca de a seva camisa, a prop del seu cor (osti, quina sort!!).

Sí, el mòbil del papa i el de la mama tenen molta sort, dormen amb ells i són la darrera cosa on hi posen atenció abans d’anar a dormir, i la primera al llevar-se. A vegades em sento com si estigués sola o com si fos invisible, perquè quan sopem, aquests altres membres de la família s’enduen tota l’atenció dels meus pares. Deu ser que jo no sóc tan important, ni tan especial com tots aquells aparells amb els què convivim. Deu ser que la “tecnologia” (com diuen els grans) els dóna quelcom que jo no els puc donar.

La mama, per exemple, no sap que encara que el seu cos estigui a la mateixa habitació que jo, me n’adono que el seu cap i els seus pensaments són a dins de la pantalleta i sé que en realitat no és amb mi. La meva pregunta és…on són les emocions de la mama quan ella és dins el Facebook, el WhatsApp o l’Instagram? Quan vaig a casa la iaia, ella també juga molta estona a aquells jocs de colorins tan xulos que té al mòbil (de debò, quina sort tenen els grans, que fan el què volen tota l’estona!).

És claaaaaar! Ara entenc el què passa! En realitat totes aquestes coses fan que els sentiments de les persones no hi siguin, es congelin o desapareguin. Serà per això que la gent es calma tant amb el mòbil, l’ordinador, la tele o la tablet? Se sentiran menys sols amb aquests aparells?

No ho sé… a mi em queda la opció de continuar demanant als papes que sopem sense mòbils i sense tele (encara que en continuïn enfadant amb mi perquè han “d’estar connectats per si passa res a la feina o al món” ). També em queda la opció de fer-me parella amb la tablet de casa, que encara no té parella estable, i així no sentiré la cosa aquesta com de buit que sente el meu cor, estant amb els papes. El què passa és que si faig això, s’enfaden perquè em diuen que estic enganxada als jocs d’ordinador i que estic a la lluna de València.

És estrany aquest món dels grans, oi?

Vols sentir els teus fills més a prop teu? Vols nodrir emocionalment la teva família o inclús a tu mateix@? Truca’ns o escriu-nos sense compromís, podem ajudar-te!

Núria Esther Garcia, psicoterapeuta, docent, acupuntora 

nuria@nairem.cat   600 235 631   www.nairem.cat  

C/Robí 26, Barcelona