La teva germana és super llesta, però tu hauràs d’esforçar-te més

Sóc la filla gran, em porto 9 anys de diferència amb la meva germana. Potser ara no ho sembli, però la meva autoestima ha estat en un nivell escandalosament subterrani durant molt de temps. Parlant amb una amiga sobre el meu projecte a Nairem i les tasques internes d’aquesta web, em vaig adonar que, a moments, escolto una veu interna que em diu “tu no en saps, d’aquestes coses, la teva germana sí, que es molt llesta”. I vaig poder fer conscient el motlle de baixa autoestima del qual he hagut de sorgir per tal de trobar-me. I tu, quants cops escoltes una veu interna que et recorda la infantesa que vas tenir? Al teu inconscient, quants “jo no en sabré/no ho podré fer” hi ha?

Recordo perfectament frases com “la teva germana és molt intel.ligent, però es una gandula”, “tu ets més aviat curteta, així que hauràs d’esforçar-te molt més que la resta”, “l’única cosa que se’t dóna bé és la plàstica, per a les matemàtiques no vals”, “millor que facis FP que BUP, perquè et costa estudiar”…. Ho recordo com si fos un passat tan llunyà com incrustat al meu ADN.

Ara, als meus 41 anys, me n’adono de tots els motlles que vaig haver de trencar per “ser” jo. Al mateix temps, em paro a pensar en com afectaria la meva germana el fet que li diguessin que és intel·ligent, però que és una gandula”. És clar, perquè…a mi encara em deien que jo era vàlida per a esforçar-me, però a ella li deien gandula!

Cada cop que aconsegueixo aprendre sobre del maneig d’aquesta web, del SEO, d’internet, de Google Adwords, d’Instagram…me n’adono de que sí sóc vàlida i que sí puc. Malgrat tenir gravat el “no sóc intel·ligent”, sí puc i sí en sé. El cert és que em sorprèn no ser com ma mare em descrivia. Serà perquè ella se sentia així i no va saber traslladar-me una altre cosa? A la meva edat encara em sorprèn “ser intel·ligent”.

Cert és que em vaig endur molts aprenentatges, uns de bons i d’altres de dolents, del que un pare i una mare han de ser o no. Ara, com a mare, sovint intento no “copiar i enganxar” la criança que vaig rebre. He comès, i continuo cometent (per al meu horror, culpa i súper exigència!!) molts errors. Però hi ha un del qual em sento orgullosa de no cometre: Mai de la vida he jutjat les capacitats o no que té el meu fill. Li he parlat sempre del valor que té, de que necessita ser la persona a la que més estima en el món, encara per sobre de mi, per a poder viure des de la serenitat. Li he parlat, perquè així ho sento, de que ell pot ser el què desitgi. Li he parlat de que confiï en sí mateix, com a manera per a gaudir de cada repte que la vida li proposi. Li parlo de l’amor que ha d’oferir-se mitjançant l’alimentació, amb el què és (per a mi) prioritari en la vida.

No sé si el meu aprenentatge li servirà. Tampoc sé si la criança que li ofereixo donarà tots els fruits que desitjo. Però sí se que, al menys per mi, no rebrà cap motlle incrustat al seu ADN amb el nom de “ets menys que la resta”. Confio que ell, als seus 13 anys, s’estimi a sí mateix tant como jo a mi mateixa, malgrat jo hagi començat a prop dels meus 40.

Si desitges escoltar a l’infant que vas ser, per tal de curar ferides i sentir-te en pau, podem ajudar-te. Truca’ns sense compromís.

Núria Esther Garcia Yuste

Psicoterapeuta, acupuntora reconeguda per la Societat d’Acupuntors de Catalunya

nuria@nairem.cat   600 235 631   www.nairem.cat  C/Robí 26, Barcelona